Testimoniatge de l’Aurora (Gavà, 66 anys)
Soc l’Aurora, tinc 66 anys i visc a Gavà. Soc mare de tres filles i estic divorciada per violència de gènere. Després de més de 36 anys treballant en la mateixa empresa, la van tancar i em vaig quedar sense ocupació. A la meva edat, trobar treball va ser impossible i em vaig veure sense recursos per a poder viure amb dignitat.
Vivia en una casa de propietat, ja pagada. No obstant això, després de la separació, el banc es va quedar l’habitatge per un deute que tenia la meva exparella. Vaig perdre casa meva i em van concedir un lloguer social. La meva única ajuda llavors era una prestació de 245 € per tenir a les meves tres filles a càrrec, però era completament insuficient per a assumir els 600 € del crèdit que ell havia deixat pendent.
A tot això es van sumar la desocupació, la precarietat econòmica, la separació, la violència soferta i el meu estat de salut: tinc reconeguda una minusvalidesa del 57%. Soc dependent energètica, dormo amb una màquina CEPAC i, si no la utilitzo, puc sofrir una mort sobtada. L’electricitat, per a mi, no és un luxe: és una necessitat vital.
En 2015 em van tallar la llum perquè no podia pagar les factures. Vaig ser a Assumptes Socials i em van pagar un rebut un divendres, en efectiu. La companyia no em va retornar la llum, perquè els caps de setmana no restableixen el subministrament, i durant aquests dies no vaig poder dormir amb tranquil·litat, amb la por constant i sense poder usar la meva màquina amb normalitat.
Després que em reconnectessin, van començar a arribar-me factures altíssimes, de 200 € o més. Amb 245 € al mes era impossible assumir aquests imports. Vaig ser a la companyia a reclamar perquè no entenia aquestes quantitats, però mai em van donar una explicació clara. Curiosament, quan van canviar els comptadors, les factures van baixar a 80, 90 o 100 euros. Així i tot, per a mi continua sent un esforç enorme.
Quan es va aprovar el conveni amb Endesa, va ser com un flotador enmig de la mar. Vaig presentar el meu informe de vulnerabilitat i això em va donar una mica de tranquil·litat: sabia que no podien tallar-me la llum. Més o menys jo diria això mirant-los a la cara: gràcies a aquest conveni jo podia viure una mica dignament. Amb aquests diners podia menjar mitjanament i cobrir el bàsic, i ells no perdien beneficis multimilionaris per garantir un dret essencial.
Ara que ho han eliminat injustament, retorn a aquesta vida d’incertesa i por, i com jo, milers de persones més. Tornem a l’angoixa constant de no saber si podrem assumir els rebuts, de pensar en futurs enganxaments per no poder pagar-los, de viure amb l’amenaça permanent del tall. Per això exigeixo que no juguin amb el nostre dret als subministraments bàsics. L’electricitat no és un privilegi, és un dret i, en el meu cas, una qüestió de vida o mort.
Així i tot, vaig viure situacions d’assetjament i amenaces constants pels deutes. Això em va generar un trauma, ansietat i depressió. Em sentia inútil per no poder fer front als pagaments després de tota una vida treballant.
En el pis de lloguer social continuo tenint deutes de subministraments que, avui dia, no puc pagar. Encara que ara estic jubilada, la meva pensió és molt baixa i continuo sent vulnerable. Visc amb por i angoixa pensant en què passarà quan acabi la moratòria o canviïn les lleis, com la 24/2015. Temo que els deutes no condonats puguin acabar en un judici o en un tall de subministrament. Encara que em reconeixen com a dependent energètica i diuen que no poden tallar-me la llum, sempre està l’amenaça del deute i la responsabilitat legal.
També m’he beneficiat del bo social. Gràcies a aquest descompte, a vegades pago 20 o 30 euros menys, quantitats que més o menys sí que puc assumir. Però el problema és que no sempre m’envien factures mensuals: a vegades em manen sis mensuals de cop i llavors ja no puc afrontar-ho.
Després de tot el viscut, vaig trobar a la APE. Per a mi va ser començar de nou. Em van donar la mà perquè no em tornessin a tallar la llum i per a empoderar-me, per a saber quins drets tinc i quins són els límits de les companyies. Formar part de la APE és un salvavides perquè m’ajuda en l’àmbit mental. Escoltar altres persones, compartir experiències i rebre assessorament em dona força i tranquil·litat enfront de la por constant que em tallin la màquina que necessito per a viure.
El que vaig fer va ser buscar suport i opcions: vaig acudir a serveis socials, a la PAH i, sobretot, a la APE. Sempre que puc participo i m’informo, perquè sentir-me acompanyada i conèixer els meus drets és el que avui em permet continuar endavant, malgrat la por i la incertesa que encara arrossego.