“El món de l’inrevés”
He passat d’avergonyir-me per gastar gas per a dutxar-me amb aigua que no estigués gelada, a saber que mereixo aigua calenta per a rentar-me i que he de gastar el necessari, perquè sóc una persona i com a tal mereixo viure amb dignitat. He passat de no dormir a les nits pensant: “Compro menjar aquesta setmana, o em gasto els pocs diners que em queda en pagar un rebut endarrerit perquè ja m’amenacen de tallar-me la llum?”, a pensar: “no sóc pitjor per ser dona i tenir 4 fills, viure sola i tenir cura d’ells, cobrint les seves necessitats bàsiques”. Ni sóc pitjor, ni m’he de sentir culpable d’haver perdut la meva feina.
Quan estàs sola i has de tirar endavant uns fills, t’has de repartir: casa, treball i la cura dels teus fills. El mateix passa amb els pocs ingressos: menjar, habitatge, aigua, llum i gas. És el que hi ha, i ni en somnis arribes a tot. Jo tinc un deute acumulat de llum i gas, no tinc vergonya de reconèixer-ho i no m’amago! I en el meu subconscient tinc, com si ja hagués nascut amb això, el següent: “primer, calerons per a omplir la nevera”, però res de carn i peix cada dia, només l’imprescindible. Dos dies a la setmana es menja carn, o tres, el peix queda lluny. En segon lloc, o tercer, pago subministraments. I si m’arriba aquest mes. Si no m’arriba, no és culpa meva. Tinc la consciència molt tranquil·la i dormo bé. No ens falta ni a mi ni als meus fills un plat de menjar a taula cada dia. Sóc hipertensa i necessito medicació, és el que m’ha quedat del patiment de temps passats.
Avui dia m’assetgen i m’amenacen amb accions surrealistes, com a la resta de companyes meves de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). Però ja he après que la salut també es veu afectada: de l’actitud depèn el teu cos i la teva ment, i tu pots canviar la teva actitud i la teva forma de veure la vida, però el cos té memòria i passa factura. Així que, com l’aigua cristal·lina i transparent, els meus “deutes” amb empreses multimilionàries com Naturgy i Endesa han de ser condonades, perquè començo de zero, perquè la meva mala època ha passat, i miro cap endavant.
La responsabilitat és “d’ells”, ja que s’enriqueixen i fan gala d’això, a costa de les persones, només per voler viure dignament.