Barcelona, 19 de gener de 2017
Malgrat que és un esforç conjunt a valorar, que fa temps que anàvem demanant, es tracta d’un conveni amb llacunes importants i no queda clar que ens permeti protegir les famílies sense haver de negociar cas per cas.
La Llei 24/2015 que ha aconseguit frenar més de 30.000 talls de subministrament a Catalunya preveu que l’Administració ha de signar convenis amb les empreses subministradores perquè siguin aquestes que posin ajudes a fons perdut o facin descomptes molt significatius per eixugar el deute de les famílies. Setze mesos després de l’aprovació de la llei, gairebé un any després que la comissió promotora d’aquesta llei presentés a la Generalitat una proposta de conveni, arriba aquesta proposta consensuada entre Generalitat, ajuntaments i les quatre diputacions. Una proposta que arriba tard i que presenta mancances.
Si bé la presentació d’aquest front comú i aquesta acció coordinada entre administracions significa un pas endavant i un reconeixement clar de la necessitat d’aquesta llei, creiem que en la proposta que s’ha presentat avui hi ha ambigüitats que fan que no quedi clara la responsabilitat de les empreses.
Una visió de corresponsabilitat sembla lògica, però no compartim que aquesta corresponsabilitat es concreti en deixar la porta oberta a què, de nou, l’Administració s’endugui la pitjor part (o la part més costosa). Des de l’APE defensem que siguin les companyies les que assumeixin el 100% dels deutes acumulats i dels descomptes a aplicar en els futurs pagaments mensuals, ja que considerem que l’Administració ha de ser garant dels drets de la ciutadania, i no pas garant dels pagaments a unes empreses que perceben guanys multimilionaris any rere any. L’Administració ja respon avui en dia a l’atenció primària, a la població afectada i pot també encarregar-se de garantir unes bones condicions d’aïllament a les llars, amb actuacions d’eficiència energètica necessàries, o d’empoderament de les persones afectades, a través de campanyes de sensibilització, etc. En cap cas, però, podem permetre que acabi suportant el pes econòmic de sufragar uns deutes que en moltes ocasions són fruit d’abusos d’aquestes mateixes empreses.
Veiem perillós que s’hagi inclòs en el conveni l’opció per a les companyies d’escollir entre condonar el deute a les famílies o fer una aportació econòmica, ja que per la majoria de famílies la necessitat és doble: desfer-se del deute acumulat per a donar-los una segona oportunitat i assegurar-se que els nous pagaments mensuals no les tornaran a ofegar. A més, mentre la condonació dels deutes acumulats depèn exclusivament de les empreses subministradores, quan parlem d’aportacions econòmiques, aquestes poden de nou recaure sobre l’Administració si les empreses interpreten aquest article com més els convé a elles i no pas a les famílies. Novament, la necessitat d’aquestes famílies de “començar de nou” és ineludible, però no podem deixar oberta la possibilitat a què aquest pes recaigui sobre les ja perjudicades butxaques de l’Administració pública.
A més, hi ha parts del conveni que no queden clares i són ambigües, com és la referència a una tarifa social associada a un gran descompte que no es defineix en què consisteix. Perquè sigui una veritable tarifa social s’ha de fer en funció de la renda i ha d’implicar en els casos de zero ingressos un descompte que pugui arribar al 100%, per descomptat sufragat per les empreses subministradores. Aquesta ambigüitat pot portar-nos a haver de seguir negociant cas per cas, quan el conveni hauria de ser l’eina per negociar el tot.
És greu també l’elusió dels casos de les famílies que viuen en habitatges recuperats. No té sentit que des de les administracions no es doni cap resposta a les famílies que no tenen altra alternativa que recuperar habitatges de la banca per a no dormir al carrer i que no se’ls hi garanteixin els subministraments bàsics. Aquests casos haurien d’estar recollits al conveni, ja que no podem permetre deixar a aquestes famílies als llimbs, apartades d’un sistema on les empreses subministradores no els donen cap altra alternativa.
En tot cas, aquest conveni s’ha de signar de manera urgent, no podem permetre que els deutes de les famílies continuïn augmentant, i més en aquests moments d’emergència on la pujada de preu de l’electricitat és abismal coincidint precisament amb l’onada de fred.
No podem oblidar que aquest front comú no hauria tingut lloc si no és gràcies a la pressió social que hem exercit des del carrer durant els més de 16 mesos que la llei està en vigor. L’exigència de fer complir una llei a unes companyies que no fan més que posar bastons a les rodes en la seva aplicació és una qüestió de drets humans, ara són les empreses subministradores a qui els hi toca assumir la seva responsabilitat.
Aliança contra la Pobresa Energètica